FM13 Llanars

 

FM13

LLANARS

20,21,22,23 i 24 de setembre

Vaig ser-hi enguany el 21 i 22, els carrers engalanats, la plaça de l’Om varen fer sardanes per la  Cobla Col·legi Santa Maria de Blanes. En veure aquesta cobla per joves, amb ganes de jugar, però quant tocaven seriosos i per la musica. Molt participades, molta gent gran, renoi com ballaven. Mostro amb fotos l’esdeveniment esmentat, també una mostra dels carrers engalanats per la Festa Mayor 13.

El programa de la FM13 participat, he tingut l’honor de publicarem un poema meu, entre d’altres. Vaig ser felicitat i tot.

VIVÈNCIES A LLANARS

A la Font del Tir no si mou cap fulla,

tot es quiet, les plantes bressolen, només

el rum rum d’un 4x4 ressona lluny.

Les aigües del Feitús, corrent avall.

La font no para de rajar.

És un no parar...

Llisquen les aigües en silenci igual

que les edats, i brilla tristament

avui com fa molts segles aquesta hora.

Josep

Passejo per Llanars de tant en tant, amb una cadira de rodes, en aquest poble és acollidor, m’hi sento be, hi he fet amics. Visca la Festa Major!

Josep Rof i Rof

fotos Canon PowerShot G12 per jrrof i Júlia

poemes

Francesc Garriga Barata

Tornar és lluny

les mans d’un vell són sàvies

i tenen fam.

són fam,

carícia de fam,

la mà de cap el tard.

+++
--no et cuides! –diuen.

i?

--ja prou que ho fa l’atzar

li cal que arribi viu al fons del sac,

les hores desteixeixen

a poc a poc

les mans, els ulls, els peus,

el seny (pot ser que hi juguin),

i finalment el cor.

desfer el ninot que va arribar

per aplaudir les tenebres,

la feina inexcusable de la vida,

per tanta terra eixuta trepitjada,

per tants camins cap el recó dels monstres

mal retallats per mans santificades

en el temor dels clergues,

intento obrir les portes a la pluja,

que esbandeixi les planes mal llegides.

+++

apago els llums i tanco finestrons

cada dia més lent, més en silenci,

i encara queden per tancar

les portes més pesades

i els llums més alts

si fos un nen

m’enfilaria als pins.

les meves mans baldades,

i uns peus porucs no aguanten

camins de roca ni rodals d’ortigues

ja em costa tancar portes

i apagar llums.

i em sento un nen.

no ho sóc.

segur que si pogués

m’enfilaria als pins.

+++
El llibre es prestat per la biblioteca municipal Núria Albó. La poesia és planera, senzilla, diu coses i t’entra directe al cor. M’agrada tant, què just n’he llegit la meitat (n'he comprat ‘Tornar és lluny’ és l’últim (2012), i dos més ‘Ragtime’ (2011) ‘Camins de serp’ (2009) són del mateix autor.

La Garriga 07/09/2013 estic al meu estudi, de tant en tant miro per la finestra, i veig coses com unes gotes grosses de pluja i la vida!, jo la anomeno la finestra de la VIDA! ho és per mi, maldestra, a tolit per l’ELA que pateixo des de fa uns llargs dotze anys compateixo lo que diu el poeta “les meves mans baldades” tot el poema és deliciós! gracies Francesc per acompanyar-me i ferma sentir “segur que si pogués m’enfilaria als pins.” Josep Rof Rof

la finestra de la VIDA!

fotos del meu arxiu jrrof, menys les mans que son de la xarxa  

d'un gironí

4 DE FEBRER DE 1945

I tu papà, gran cabronàs, , ¿què hi feies

a dalt  de la tribuna, si no eres feixista?

Vestit de blau marí, palplantat, la mirada llunyana,

sembles absent de tot. ¿Poder? Cap no en tenies.

¿Avantatge no cap. Potser veure teatre

de franc des de la llotja municipal, anar

 vestit de gala a dalt del presbiteri

els dies sants, mentre la catedral

s’omplia de creients si més no en l’espectacle.

(Un reflex blau molt clar m’arriba del brillant

que dus a la corbata mentre jo, arrecerat

en algunes faldilles, m’omplo poc o poquet

de tenebra i de por, de pecat i calfreds.)

Ara,  però , és un matí d’hivern

i tu t’estàs a dalt de la tribuna,

voltat de gent estranya, de senyores

elegants amb pells esborrifades, evasperon  hispanes,

dones del general, del jutge, del delegat d’Hisenda...

Tens  quasi quaranta anys, dos fills i mig,

un uniforme blau marí  com cal en aquests anys mansíssims

i ets encara

fill de papà sense gaire avenir

(massa germans  per un pastís petit)...

Però tu poc i penses: ets gran.

I amb la mirada llunyana, a dalt de a tribuna,

veus com passa el desfile.             

                                               També així et passaran

els vint anys de vida que et queda,

sempre una mica absent, sempre com si portessis

un uniforme estrany, amb el cap sota l’ala,

preservant-te de tot, caminant poc a poc

per un món que ja mai no sabré si era el teu.

                                                   Narcís Comadira

Just feia dos anys que havia nascut, i, de nen recordo el que en Comadira ens diu en aquest poema. Encara ho tinc present. A l’escola havíem cantat Cara al SOL i Prieta las Filas i donàvem novetats  al mestra formats “Sin novedad en la Centuria General Gay” Mai ho he oblidat . inclòs ara que tinc setanta anys. Josep

estàtues sense cap

Manuel Forcano

Estàtues sense cap

Superstició

Tot el que un cop vas dir-me
se m'ha fet un cementiri de paraules.
I el que vam viure,
un viatge
on abans de començar
extravies l'equipatge.

Però cada cop que puc retallar
en la foscor de la memòria
el teu vermell besat
dels llavis,
és com trobar de sobte pel carrer
una moneda.

Potser l'amor és com la superstició:
fals però poderós.

Breus

Vam collir junts unes espigues

però no en férem

cap pa. I per unes perles

fulgurants al fons del mar,

ens hi vam capbussar,

però sense prou aire:

al clos de les mans,

no res.

             Que breus fórem,

carrera de sargantana

per un mur.

Ara, després de molts anys,

m’arribo a aquets records

com qui desembarca en una illa solitària

i només si queda

el temps de pots mots

d’aquest poema.

Fes

Cada vegada que et perds en una casba

te n’adones com d’enrevessat comença a ser

el teu passat:

                         aquests carrers lliures de lògica

semblen els teus dies, i aquests cataus

on viuen els lladres d’Alí Babà

els somnis que la vida t’ha robat

o que tu mateix, per prudent,

has deixat perdre.

L’ase tossut que no es vol moure

i qui provoca un tap al carreró,

és cada error,

cada record mal paït,

cada intent

d’oblit.

               El venedor ambulant de fruita

que crida la mel dels seus productes,

parla dels teus desitjos,

dels plaers...

però fer memòria dels teus amors passats

és com entrar a les botigues de souvenirs:

en totes si ven el mateix.

poemes d'altres indrets del mateix autor

En totes les direccions

Et vaig aprendre només del color de la teva pell al sol.

Del teu nu en vaig fer una platja. Era estiu

i vaig banyar-m’hi. No és només superfície

la carícia.

               Com el vi

d’una àmfora antiga que es rebenta al fons del mar.

En totes les direccions.

Així vaig ser teu.

Poemes inèdits, 2002

"Cuando nace una mariposa, si eso se puede llamar nacer, no puede ser más que una princesa, tal vez por realizar un sueño, o tal vez por surgir de una trasformación que sólo puede ser producto de la imaginación del mejor escritor de cuentos infantiles."  Gabino Martín

del Libro Solidario 'mariposas por la vida'

RECOMIENDO SU COMPRA

http://www.fundaciomiquelvalls.org/forms/compra_fundacio_miquel_valls

i algú m’ha omplert de vidres tota la sang.

Mireu-me bé: sóc l’altre.

Coix de dos peus,

sorrut i solitari.

No vinc d’enlloc

i escric per sobreviure.

Desfaig camins

perquè no sé dreceres.

Reprenc costums.

Si ara pogués, jauria

pels marges clars

amb noies de pell fosca.

Però he crescut

i algú m’ha omplert de vidres

tota la sang.

Mireu-me bé: coixejo.

No tinc sinó

la veu que em representa.

Adollo mots

i els mots em purifiquen.

Emergiré de mi mateix el dia

que un vent terral

m’eixugui els ulls. Són altes

les espases de foc

d’aqueta lluita

que em seva dret

contra la por i el somni.

Mireu-me bé

Mireu-me bé: sóc l’altre.

                       Miquel Martí i Pol

´´´´

No demano gran cosa:

poder parlar sense estrafer la veu,

caminar sense crosses,

fer l’amor sense haver de demanar permisos,

escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa:

escriure sense haver d’estrafer la veu,

caminar sense pautes

parlar sense haver de demanar permisos,

fer l’amor sense crosses.

O bé, si et sembla massa...

                       Miquel Martí i Pol

http://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Mart%C3%AD_i_Pol

MAIG

Devia ser un Maig tèrbol ,

amb les tardes calitjoses que s’arrapen

feixugament als muscles,

un Maig lletós, carregat de presagis.

Ai! si haguéssim sabut llegir els senyals,

la sal, les pedres,

la sorra, o potser el vent, com ens haurien

tremolat els genolls!

Però la vida que es desferma

i ens deforma, colpeix amb traïdoria.

Llavors tot l’embalum de la tendresa

nodreix el pòsit d’algues

que provoca l’atur

i els alcohols subtils crien escates

d’ònix a les entranyes.

Què hi fa, ara, saber el temps!

Dels anys no en queda

sinó un regust amarg que se’ns incrusta

dins la boca tossuda, que mastega

arrels, records i algun bri d’herba verda.

Tenim el paladar insuls i a fora

torna a ser un Maig lletós, altre vegada.

                          Miquel Martí i Pol

d'en Miquel em quedo amb els seus poemes i el seu somriure, sempre més ha anat en mi, ara soc jo el que passejo amb cadira, sempre que puc amb els millors somriures. Josep