¡coses de vida!
Bé no se per on començar per encetar el meló d’aquests blog... el
meu primer post...
Us explico: tinc 65 primaveres aquest és l’any de “la
meva jubilació” malgrat a tot ja estar jubilat des de fa uns quants anys,
l’empresa on vall treballar els últims 33 anys em va voler-me “estimar”
i jo sense pensar-m’ho dues vegades “vaig voler ser estimat” tenia 57 anys
i 6 mesos, tot planejat dos de paro, hauria subscriure un conveni de sis mesos
amb la TSS i els
60 jubilat (quedaria amb menys paga) però com que em trobava lleuger de
cargues, vaig considerar que no m’importava perdre un % de paga per jubilació
anticipada, ja que gaudiria de tota una jove jubilació. Fins aquí era tot el
plantejat.
Van passar els dos any de paro, vaig arreglar els papers de conveni
amb la TSS, però
sols vaig cotitzar 1 més, per anar de cop i quasi sense adonar-me’n a
jubilar-me amb un 100%. Vist i fet. Dit així no es pot comprendre, espero us ho
clarifiqui en l’explicació dels fets.
Els fets: duran 1 any llarg vaig patir probes i més probes al meu
cos... el resultat final fou el que va acabar amb d’incertesa de “saber el
que em passava” en el meu cos canviat... “per fi el diagnòstic definitiu”
Va ser un 10 de maig del 2001
a Bellvitge Hospital un Dr. de Neurologia el que va
acabar amb les incerteses, angoixes i patiments de no saber el que tenia, el
Dr. seriós va dir sense embuts... “Vostè té una ELA” una esclerosi
lateral amiotròfica, i això que és? Be no s’amoïni... sols és el
començament veurem i seguirem com evoluciona, però lo que és determinant que
anirà amb vostè tota la vida. Gràcies Dr. per haver acabat amb d’incertesa de
saber el que em
passava. Sortir content i a les hores...vaig pensar que
m’enduria un regal de per vida.
Vaig comunicar-ho pel mòbil a casa, la meva dona TF va
saber-ne i en sabia molt més d’ELA que jo... (innocent de mi) de que es
tractava d’una malaltia degenerativa l’ELA diagnosticada sols feia uns
moments. Va comunicar-ho els fills ells a Internet. La bola és va fer grossa a
punt de rebentar.
Quant vaig arribar a casa al cap d’unes hores, la família ben
informada VS la malaltia m’esperava impacient i congoixada. En veure la meva
cara d’innocent...va fer suavitzar el to de les paraules VS la Terrible ELA.
Aquests fet va ser determinant per anul·lar el conveni subscrit em la TSS i fer camí cap a una
jubilació amb el 100%.
Ara però “tot per mi és llunyà” “m’ha passat volant” “qual núvol
turmentós” “son set els anys
d’elàtic” ara però recordo què algú ens va dir què... "L’ocell no
pot seguir cantant" en veure tantes disúries humanes... i...
ESPERANÇA DE VIDA!!!!
l’esperança és un ball
sovint solitari
els peus delerosos
somien camins
que no arriben enlloc
I LA VIDA S’ACABA!!!!
jrrof
¡coses de vida!
Tot això succeïa abans del diagnòstic de l’ELA 10/05/01: Conduïa
un vehicle comercial d’empresa, al passar a la pre-jubilació a l’octubre del
2000 m’adono la necessitat d’un vehicle. A casa hi havia un utilitari ocupat
per la família. Així doncs per els meus desplaçaments m’hauria de fer d’un ¿com
hauria de ser? Veti aquí la qüestió. Sempre m’havia fet il·lusió disposar d’un
petit Camper... Ara era l’ocasió... Ja que disposaré de temps de lleure.
Vaig anar madurant l’idea de la
Camper somniada! Què em permetés viatjar i dormir.
Un dia m’acosto a Prades Granollers... vaig mirar-me una t4 nova, guapa, molt guapa però
molt cara i perquè la volia nova? I tan de diners empleats per un vehicle nou, no
és pas mai rendible.
La il·lusió va anar en augment i sobre aquesta idea vaig anar
treballant. Dos mesos abans de la pre-jubilació... Un adhesiu que lluïa un
vehicle va ser el que em portaria a Castelldefels a CAMPERMOVIL per
veure les possibilitats d’una usada...
La meva sorpresa va ser que ni havien moltes... Una groga t2 del
75 VW Camper de benzina va ser la que em va cridar l’atenció i em va
enamorar! Encara hi penso. Al fons m’esperava per una Transporter Camper
un xic arraconada... a l’espera per reparar-li una rascada lateral, me la vaig
ben mirar, era guapa i sencera, era del 89 duia un motor 1600 c.c. gasoil
i el llibre de revisions... fetes totes a Mataró (Prades), tret de les últimes
al Masnou, això va donar-me confiança, era d’un color cru amb una ratlla marron
als costats, portava uns 100.000 quilometres i un rètol Estanza per davant i
darrera a la extensió de la sobre taulada. Amb aquestes dues remirades a
consciència... vaig fer el camí cap a casa.
Desprès de pensar-m’ho vaig decantar-me per la Transporter
del 89, va ser decisiu per el petit però suficient motor de gasoil (poc
consum). Un dia la varem anar a provar... Dit i Fet Seria el meu Vehicle.
Quant vaig ser lliure de treball... seria un tren el que
m’acostaria a Castelldefels. Era allà i m’esperava. Ja tenia vehicle a punt,
estava neta, polida, reparada de la rascada lateral, entapissats els seients
davanters, al meu nom... El meu vehicle Camper del 89. El que m’ompliria
el temps de lleure... desprès de tota una vida de treball. Després d’emplenar
el dipòsit i sense pensar-m’ho enfilava Cofoi les Costes del Garraf per
provar-la i provar-me...No vaig parar fins a Sitges, deixant-la en un
elevat aparcament... de fons el mar, me la vaig mirar de nou, acabant fent-li unes fotos de tots costats, servirien
com a record del moment. Amb sentia privilegiat, ple de forces... ara
quant hi penso sembla que hagi passat una eternitat i sols són 8 anys plens
de joia e infortunis que ja us he esbrinat en el meu primer post.
A casa no hi havia dia que no la repesés, el petit lavabo, la
cuina, la nevera i el porta-bicis, era el millor regal de la meva vida, molt
millor que nova, niant un munt rodant per tot... lo més bo encara estava per
descobrir és... quant ens creuem en altres vehicles Volkswagen ens saludem, com
fan els motoristes. “Tota una filosofia de vida és aquests meu Camper del 89”.
Havia de triar un nom...desprès de cavil·lar...havia de ser un nom
fàcil, fonètic i que dies coses..al final va sortir el nom “PapiOna” Papi
diminutiu de papa (a mi a casa sempre m’han cridat papa) i Ona la
primera neta i única en el moment de l’estrena. Així va ser batejada amb el non
de PapiOna, nom que va ser extensible inclús en el primer correu, i l’uso
com a clau en diferents medis, esta clar que “no us el penso dir’’ “papiona...
i números afegits”.
Ara el juliol del 2008 ja són 8 el néts que gaudeixen de la PapiOna “més que
l’avi Josep”, ells han aprés inclús estimar-la tant com jo, una néta de 3
anys cada dia al creuar-la el garatge inclòs li fa petonets. En veure que tots
l’estimen, m’alegra i em sento cofoi de la decisió presa al 2000 a www.campermovil.es
Ara, que he
complert els 65, els 7 d’elàtic, acompanyat de 8 néts!
“Estic en
el millor del pitjor”
i crec que és veritat.
L’ELA és Una estimada “familiarment
acceptada” Convivim i convisquem junts des de fa set anys!
La RODA dela PapiOna ¡LA RODA DE LA VIDA!
.
04/01/2013 Remenat per els calaixos he trobat aquests escrits,
que en el seu dia vaig publicar com a dos post. “Des de la llunyania dels
records d’un passat”, d’això fa just uns tretze anys. Des del 2006 l’ELA m’ha pres el plaer de conduir, de
conduir-la, d’entre altres coses. La PapiOna
cofoia resta al pàrquing, neta polida com el primer dia, però ja no surt a
passejar, ara descansa com jo. De tant en tant, me filla i néta la treuen a
passejar, aquets passat estiu fins a France, va com un rellotge, jo no hi puc
pujar, abans fèiem servir un tamboret, per alçarem i apuntalar el cul al
seient, ara ni això. Ara és el nét de quatre anys el que li fa petons. Fets de
vida que ens ajuden a recordar per no oblidar. Mentre faig el camí dels dotze anys convivint amb una ELA Josep Rof
Rof
.jpg)
