els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

dimarts, 3 d’abril del 2012

viure és un art

Gustave Flaubert
El futur ens tortura i el passat
ens encadena. Vet aquí per què se’ns
escapa el present.
***
Si miréssim sempre el cel,
acabaríem tenint ales.
***
La felicitat és una mentida la recerca
De la qual provoca totes les calamitats de la vida.
Però hi ha moments de pau serena
que la imiten, i que, tal vegada, són superiors.
***
La imbecil·litat és una roca inexpugnable:
tot el que hi xoca, s’esmicola.
***
La humanitat és com és.
No es tracta de canviar-la, sinó de conèixer-la.
***
Quan arriben els cinquanta anys,
les persones intel·ligents fan seriosament
allò que als vint-i-cinc els hauria
fet morir de riure.
***
L’amor és una planta de primavera
que tot ho perfuma amb la seva esperança,
fins i tot les ruïnes per les quals s’enfila.
***
Estem organitzats per el dolor. Les llàgrimes
Són per el cor com l’aigua per als peixos.
***
Aneu amb compte amb la tristesa. és un vici.
***
Quant estem desesperats, hem d’esperar.
***
Ens passem la vida dient "És massa aviat"
I després "És massa tard".
***
Apunt de l’autor contraportada: Viure és un art. Aquest petit llibre conté paraules de grans escriptors que el llarg de la història han destil-lat eines per aprendre’l, en forma d’aforismes.
Aforismes de vegades irònics o càustics, d’autors molt diversos. Demostren que sovint en una sola frase és capaç d’obrir-nos la porta  a una percepció diferent de la realitat i ajudar-nos a navegar per la vida.



03/04/2012 Avui és dimarts, fa un dia plujós i gris, m’entretinc llegint aforismes de diversos autors, del llibre ‘L’art de viure’ de Gaspar Hernàndez, és amè, entretingut, de fàcil lectura, confesso que no el llegeixo seguit com un altre llibre pàgina rere pàgina, si vaig llegint-lo per autors aprofundint amb que ens volen dir, gaudint dels aforismes curts o mitjanets del llibre. Ara m’he entretingut a picar amb l’idea de penjar-ho al blog. Un entreni-me’n com un altre, en un dia a casa reclòs, per el temps que ens fa. Josep 

dimarts, 20 de març del 2012

una oraneta

¡¡BONA PRIMAVERA per TOTHOM!!

PRIMAVERA

Heus ací:
Una oreneta,
la primera,
ha arribat al poble.

I l'home que treballa al camp,
i la noia que passa pel pont,
i el vell que seu en un marge, fora vila,
i fins aquells que en l'estretor de les fàbriques
tenen la sort de veure una mica de cel
han sabut la notícia.

L'oreneta ha volat,
una mica indecisa,
ran mateix de l'aigua del riu,
s'ha enfilat pont amunt,
ha travessat, xisclant, la plaça
i s'ha perdut pels carrers en silenci.

I la mestressa que torna de comprar
ho ha dit als vailets de l'escola,
i aquests, a les dones que renten al safareig públic,
i elles ho han cridat
a l'home que empeny un carretó pel carrer,
i l'home ho ha repetit qui sap les vegades
i n'ha fet una cançó
al ritme feixuc de la roda.

Heus ací el que diu:
La primavera ha arribat al poble.

(Miquel Martí i Pol)




diumenge, 4 de març del 2012

10 minuts de felicitat

pintures de Jaime Moroldo Lira
10 MINUTS DE FELICITAT
No tanquis els punys!
No premis la sorra d’or que Déu
ha posat al palmell de la teva mà,
perquè la perdràs tota.
Manté el palmell obert (i els dits
tancats) i gaudeix del seu pes preciós.

Potser només seran 10 minuts de felicitat
Abans que un gran vent bufi i se l’emporti.

Però almenys tindràs aquest temps breu,
I la seguretat  que no és la teva ambició
qui l’ha fet desaparèixer.
***
CANÇÓ DE BRESSOL PER A LLIBERT
Ara que estàs despert, Llibert
escolta aquest poema que t’he fet,
sense saber-ne gaire, car
tot i ser jo un expert,
tu ets molt petit, Llibert,
i jo no puc parlar-te
de tot el que ha de ser,
que el futur és incert,
però gran com un concert
de llibertats, Llibert.

I el present: un encert,
que has acomplert
el desig entreobert
d’un vast desert
que volia ser ple
de julivert...

verd...verd...
I ara que estàs adormit, Llibert,
no cal ja que m’escoltis
més.
Anna Aguilar-Amat
Càrrega de color (Meteora)
.

dimarts, 28 de febrer del 2012

mario benedetti

Botella al mar


.
...El mar un azar....................................Vicente Huidobro
Pongo estos seis versos en mi botella al mar
con el secreto designio de que algún día
llegue a una playa casi desierta
y un niño la encuentre y la destape
y en lugar de versos extraiga piedritas
y socorros y alertas y caracoles.

Mario Benedetti
(Cotidianas, 1979)

dijous, 9 de febrer del 2012

Jordi Cervera


 Tauró
He conegut una bèstia;
un tauró d’aire metropolità
que s’aferra,
erecte i ben pentinat,
a la gola amarada dels fèrtils,
dels qui no tenen l’art de la rebel·lió
mesclat amb les identitats de la pell.
Com crema l’estómac
aquest perfum violent,
atapeït i tenaç,
embolcallat per regal
amb la tovallola blanca de l’esperança,
com crida sota el cel estirat
de les fronteres desades.
Continuar vivint és un exercici
Ben gris, força desorbitat.

+++

Viatge
Em donaré amb neguit al desig de l’aire,
a l’atracció madura del vent
i em deixaré bressar
com un polsim viatger,
encarat a la certesa
dels camins sense voreres,
de qualsevol artifici absent.

+++

Tic-Tac
Sovint m’atabala el pes dels ossos,
esquelet lligat al pas d’un tic-tac
que mai no es detura,
carcassa apòcrifa, motllura  malsana,
emmalaltida pel pes gris dels anys tebis.
Jordi Cervera 
.

Apunt: Aquests dies de fred intents no em be de gust sortir, he recuperat costums oblidades, escriure a ploma i llegir poesia, n’he escollit tres d’en Jordi Cervera que ens diuen coses, una foto acompanya els poemes, trobada a l’atzar d’autor desconegut, si jo l’hagués de titular li posaria “L’equilibri de la vida” m’agraden les pedres, tocar-les i tenir-les a prop, de fet tinc una capsa de vidre transparent plena de pedres, de tant en tant sento la necessitat de acariciar-les i ho faig, son rodonetes, mollejades per la mar a la platja de Sa Tuna (Begur) ara mateix les acarono, les palpo, sempre em carreguen d’energia, proveu-ho i veureu com hi quedeu enganxats sempre més. Mireu si es fort en mi que a la Plaça del Silenci ni ha una de gran, fa vorera a l'enjardinat, doncs no hi ha dia que passi per allí que la toqui, els avis amics asseguts fent petar la xerrada ho saben i se me’n fumen de mi, però a mi no m’importa, segueixo tocant-la. Igual em passa amb els arbres grans. Ara son les 16:37 del 09/02/2012 quant en Josep penja el post.   
.

dimarts, 7 de febrer del 2012

lletra trèmola


He estat uns dies sense el portàtil, per una errada meva, vaig enviar a la paperera certs documents a més de eliminar-ne d’altres. Una vegada restablert del ensurt, escanejo el documents que varen servir-me per temperar la meva ofuscació. Dues pàgines d’en J.V. Foix copiades a ploma. La meva lletra és tremolosa, des-igual, escric a poc a poc, amb molt de cansament, he agut d’agafar-me tot el temps del món per acabar la fita per assolir, ho he aconseguit, feia dies que no practicava, ha fet falta una errada per obrir la llibreta un xic oblidada de les meves copies a ploma. Diuen que en les adversitats és troben oportunitats, en el meu cas ha set així. Lletraferida com jo, anem junts cap el desastre imminent total, junts fem el camí amb la més lletja “una ELA” us ho volia dir i ara ja ho he fet, m’adono que la meva costosa lletra, a ploma, encara que canviada no està gens malament, ves tu “qui no és conforme es perquè no vol”. Conformitat a la vida, resignació amb la salut de per vida, content d’haver pogut escriure a ma hi ha ploma, de poder gaudir del escrit, d’haver dedicat un gran esforç i per mi, el que és més important ocupar una estona d’esforç i distracció. Josep
Gracies Foix per deixar-me copiar. allà un siguis abraçades !!


diumenge, 29 de gener del 2012

J. V. Foix




Josep Vicenç Foix
No em plau corona de tot vent joguina,
 sinó deixar, per a no nats humans,
 un poc de sol de mos amors llunyans,
 clos al celler, colgat en teranyina.
+++
                Antologia
1. Català
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
—Per quin cel mort—, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D’astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja valgui, i, de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany.
(De Sol, i de Dol, 1947)
* * *
El negre i el carmí! Sí, sóc de borra,
Tu, ni bicorne ni groc, qui ho ha dit;
Cuita, pinta't de blau, de rosa un pit,
I enfonsa els peus amb mi en tèbia sorra

Prou ta germana clama: —És salmorra!
Quin sol! Endinsa't més, dalí, delit;
Ja ens banyarem de lluna si fa nit,
I amb dits d'argent, jugarem a la morra.

Que si un fox, o Mozart? Rècord de braça!
Dóna't tota a la mar, i fes el crol
Mentre un vol de gavines tapa el sol.

Capbussa't; carbonós, passa Neptú
Ple d'estels i flairós, tibat i nu,
Fitora amb flors i una tendra veuassa...
(De Sol, i de Dol, 1947)
* * *
ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR
A Joana Givanel
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques d'una mata,
El casalot del pirata
És un ampli gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina
—O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.

(De És quan dormo que hi veig clar. Barcelona: Fundació J.V.Foix-Edicions 62, 2004)
* * *
EL MEU PAíS ÉS UN ROC....
A l'estirp dels Foix, dels Torrents

El meu país és un roc
Que fulla, floreix i grana,
Franc de caça hi tinc cabana
Sense pallera ni soc.
No hi ha omeda, ni pineda,
I la nit s'ajoca, freda,
Sense brossalla ni bruc,
El cel hi venç la fatiga
I si la lluna hi espiga,
Jo peixo, dòcil, el duc.

De silencis faig el jaç
Amb boires per capçalera,
Entre els brancs de la tartera
M'acotxen vents de mal pas.
Tot aleja, pur, i avança
Per camins de deslliurança
Quan el son llumeja el cim:
Só el pastor d'una contrada
On el temps no té plomada
Ni l’home dards per al crim.

No em cal cleda, ni paranys,
Ni freturo l'orriaire;
Sota arbrats de glaç i aire
Bec a la sal dels estanys.
Pel solell i per l'obaga
Só el darrer d’una nissaga
Amb erols a tots els vents:
Tots hi són, sense misteri,
Sota creus en captiveri
En un delta de torrents.

Lliberts, i durs, amb alous,
Llur fona en rosa de cercles
Colpia el menhir dels segles
En una tardor de bous.
Oh mels pures del paratge!
Recobrar, dels meus, la imatge,
Aigua enllà de l'hort furtiu,
Moll del rou de la caverna,
Hereus de la nit eterna
Amb els astres per caliu!

Si entre els pics em puny la ment,
La flor de l'alba m'aroma
Amb clarors de l'ampla coma:
Só la pedra en calm clement
Fita en un coll de miracle,
De tots, i de mi, l'oracle;
Vaig i vinc de roc a roc
—O pasturo palets tosos
En un bosc de crits confosos—
I, en ser fosc, hi vento foc.
(Els Torrents, de Lladurs, agost de 1939)
(De És quan dormo que hi veig clar, 2004)
* * *
DELLÀ ELS SEGLES, IMMÒBILS

Els murs de calç, inaccessibles,
El mar perfidiós, turquesa inexorable
Que omple de dia i nit la platje dòcil
De sols morents i llunes esbrancades;
I tu; i jo, secularment immòbils
Al peu ombrós de l'eterna columna.
Ja no ens mirem enceses les pupil·les,
Ni escorcollem, absents, els ulls dels altres
—Transeünts permanents
Entre les balnques parets adverses
I les xarxes que amaguen abismes darrere les
portes—
Duen, a mans, les eines inútils,
I passen; i tornen,
I omplen de plomes negres el sorral cremós.
Quan l'olor de les fleques arriba a les covasses,
Ja el marbre rosa dels nostres cossos,
Els pics llunyans latents a les geleres,
L'alta fumera dels quitrans, flairosa,
I els somnàmbuls, presents en llur passar sense
hores,
Són el panteix de tots:
Mata de peix espurnejant tantost,
I aletejant després al clot de la ressaca.
O el bategar sense eco en el batec suprem,
Calada del tremall a la punta del Cap.

(De Desa aquests llibres al calaix de baix. Barcelona: Nauta, 1972)

Pòrtic

J. V. Foix (Barcelona, 1893-1987). Poeta influït pel Noucentisme i fascinat per les avantguardes, ell mateix es defineix com "un investigador de la poesia". Comença a publicar abans de la guerra civil espanyola, però el reconeixement com a poeta de gran qualitat no li arribarà fins ben entrada la dècada dels cinquanta. Incorpora al seu bagatge cultural tant la poesia trobadoresca i medieval italiana, com el surrealisme i el futurisme. Col·labora a les principals revistes catalanes i destaca com a difusor del nou art d'avantguarda, tant literari com plàstic. Publica també llibres de prosa poètica com Gertrudis (1927) i KRTU (1932), fortament influïts pel surrealisme. La guerra civil espanyola i el franquisme estronquen el seu treball periodístic. D'entre la seva obra poètica, destaquen el llibre de sonets Sol, i de dol (1947), On he deixat les claus (1953) i Desa aquests llibres al calaix de baix (1964). L'any 1973 li és concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Va ser un dels primers cinc membres i Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

                Audio

"És quan dormo que hi veig clar", dins És quan dormo que hi veig clar. Barcelona: Edicions 62, 2004.

Documents relacionats