Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 4 de
febrer de 1942 
– Barcelona, 10 de
març de 1995 )[1] (ara fa 25 anys el 10 de maig)
– Barcelona, 10 de
març de 1995 )[1] (ara fa 25 anys el 10 de maig)
fou un actor i cantautor alcoià pertanyent al moviment de la Nova Cançó,[2] amb una extensa trajectòria professional
de més de deu àlbums editats en vida i una cinquantena de pel·lícules, 30 muntatges teatrals i diversos programes
televisius.[3]
Biografia Naixement 4
de febrer de 1942 Alcoi
Mort 10 de març de 1995 (als 53 anys) Barcelona
Causa de mort Causes
naturals (Càncer d'esòfag )
Font wikipedia.
(Vull retre un homenatge als seus
25 anys absent)
Del llibre: POEMES DE CAPÇALERA de Miquel Pujadó
A més d’un li pot sorprendre que barregem un autor de
cançons amb poetes però, de fet, la poesia lírica i la cançó eren, a l’inici,
la mateix cosa. A més, hi ha altres autors i intèrprets de cançons
contemporanis amb un nivell literari comparable o superior al de molts poetes
<>: Georges Brassens, Bob Dylan, Paolo Conte, Léo Ferré,
Leonard Cohen...i també Ovidi Montllor.
Ovidi Montllor anava a contracorrent: era alcoià, obrer
de família anarquista, i autodidacte, en un món de la cançó dominat per la
burgesia i els universitaris barcelonins. Va ser capaç de fer el 1973 un disc
trencador (Crònica d’un temps) que va obrir un camí a formacions de jazz-rok
com l’Orquestra Mirasol; també féu l’expressió facial i el gest part integrant
de cada història que explicava: en un moment en què la majoria dels cantant
semblaven soldats a la guitarra, ell se n’alliberà i, amb la complicitat
d’instrumentistes com Toti Soler, esdevingué tan bon intèrpret de cançons com
bon actor de teatre i de cinema.
Però sobretot,
l’Ovidi anava a contracorrent perquè va
fer de la cançó un arma de coneixement, d’humor, de cultura, d’opinió i
d’idees, fins i tot quan, en nom d’una falsa concepció de la democràcia, van
ser decretades ---per part de polítics i de líders d’opinió---la seva
inutilitat i la seva imminent desaparició. Llavors van néixer les seves cançons
més lúcides i contundents, com la <<Cançó
del cansat>>, un tema què els blavers valencians mai no li van
perdonar, i on diu: <
de València>>.
De vegades, la superfície de les seves cançons sembla
aspra, feta amb el fang i la pols de la seva terra. Però així que hi grateu una
mica hi trobareu peces d’or; <<La
fera ferotge>>, <<Homenatge
a
Teresa>>, <<Sí,senyor>>,
Perquè vull>>, <<A la
Vida>>, <<Les meves
vacances>> (una picada d’ullet al seu admirat Brassens). <<Carta a casa>>, <<Autocrítica
i crítica>>...sense comptar les seves interpretacions, dites o
cantades de poemes –sobretot---, Vicent Andrés Estellés, però també de
Salvat-Papasseit, Brossa, Pere Quart, Blai Bonet...Després d’uns quants anys al purgatori, l’Ovidi ha
estat redescobert i reivindicat per una joventut entusiasta que encara no havia
nascut quan el va morir, a causa d’un càncer que se li va declarar el 1994,
just quant estava a punt
d’enregistrar la veu per un nou disc, que s’havia de titular Verí
good.
Tot
esperant Ulisses
Ones que vénen,
mar que s’allunya.
Tot és ben prop,
tot és lluny.
Plors que
s’enceten,
riures que es
moren.
Quan creus que
tens, tot s’esmuny.
Verd
el cel i fresc l’estiu.
Jove
el gran i cec l’altiu.
Una
taula fa de llit.
Desescric
tot el que he escrit!
Un
ocell baixa l’amor.
Mils
d’amors senten l’enyor.
Un
enyor se sent ferit.
Desescric
tot el que he escrit!
Ones que vénen...
Plou
de baix i ens mulla el cap.
Juga
i guanya qui menys sap.
El
cor no vol dir el pit.
Desescric
tot el que he escrit!
La
raó és un moble vell.
Manar
vol dir: un martell.
Amb
el cap estabornit.
Desescric
tot el que he escrit!
Ones que vénen...
Cinc
i cinc mai no en fan deu.
Una
església et marca un preu.
Un
canó apunta amb el dit.
Desescric
tot el que he escrit!
Plora,
plora, no hi ha draps!
Beu
i canta i trenca els plats!
L’estratègia
es cou de nit.
Desescric
tot el que he escrit!
Ones que vénen...
Que
més puc cantar-vos ja
si
la festa no te pa?
El
meu cap és un neguit.
Desescric
tot el que he escrit!
La
tristesa guanya el cant.
L’esperança
és un infant.
Llibertat:
nom impartit.
Desescric
tot el que he escrit!
Ones que vénen...
Cantat
per Miquel Pujadó
APUNT
Tota
una llarga tarda, m’ha dut teclejar aquest post, m’he distret un munt, però ara
que ens sent ningú “M’ha quedat un dolor a l’esquena insuportable” Són els
desgast que l’estimada VIDA! Ens depara. Que hi farem diuen “Mala cara quan
morirem” jrrof
