tanta nit volguda

Ahir mentre esperava, visita de revisió a la Unitat de ELA de Bellvitge, vaig llegir per segona vegada els poemes d’aquest llibre. Em varen fer companyia. Distraurem de les mancances, que sofreixen, sofrim els malalts d’ELA. Aquesta terrible malaltia, que ens fon mica en mica. 

Endinsar-me en el llibre, diguem que el meu pensament va fer escàpol de tant desori, entre els pacients que esperàvem a la sala.

A la sala de l’entrada, on vàrem passar més de dues hores esperant a l’ambulància, la que ens havia de tornar a casa, observant la gent que entrava i sortia, vaig donar-me que malgrat l’esperança de VIDA ens ha augmentat, molta gent esta molt fotuda, però molt fotuda. A l’hospital és a on tothom acull per millorar. Diguem-ho clar, un no parar. 

Vaig anar pensant com faria les fotos per adornar aquests poemes, senzills, de poques paraules, que diuen tant. Avui he fet fotos a la fruita del mercat setmanal del dissabtes garriguencs. Josep

Montserrat Moral Vinyoles

Tanta nit volguda

                                                                             

LA NIT ÉS NOSTRA

Sóc boira

Molet: follet dut pel vent

de les rufolades tardorals.

Fecundava les dones que caminaven pel bosc

i infantaven un monstre horrible

anomenat (mola)

Juan Amades

(Cultura popular)

Sóc boira sota terra,

humitat.

Dins la cova

s’hi amaga el rat-penat.

Sóc conreu de gebre,

realitat.

(Dins el ventre

hi duc un ham clavat.)

***

Nevera

El dia que em vaig desconfigurar

hi havia massa ombres

al buit de la nevera:

crits congelats darrera el pa,

cabeces d’idees grillades

i peles de patates.

Hi havia massa silencis

desglaçant-se subtilment,

fen reguerons i xaragalls

entre el pa  i l’enteniment.

El dia que em vaig desconfigurar

hi havia massa ombres

al buit de la nevera.

***

Fòssil d’una fulla d’acàcia

L’extensió de les acàcies

ensuma carn de pedra.

En un fals moviment

la llosa és fulla:

Làpida d’herbes immortals.

***

Sé

(T’hi sé)

Enric Casasses

que hi ets

entre la boira;

sé

les bardisses

que t’entranyen;

sé

ignorar els adverbis

de lloc

que m’embafen

(aquí, allà

al bell mig

de l’endemà);

sé

escoltar el plor de la nevera;

vull

transparentar-me

nua i conservar-me

al rebost d’aquesta

nit agosarada;

crec

recordar l’olivera

dels teus ulls;

crec

sorollar portes

que es tanquen;

estudiar

les conseqüències

de jugar a ser

cuca de llum;

cuca

--escamarlans, llagostins

bitxos amb bigotis fins.

El desaire drapaire

es capbussa

dins l’ànima captaire

que de tant en tant s’embussa;

junts

davallem plegats

desestimant-nos;

junts,

a poc a poc, a poc a poc

tots junts.

***

Botó

Em cuso un botó

a la mirada

      i em descordes

l’ànima.

***

Mar

mar blau

mar blanc

mar rosa

mar verd

mar turquesa.

Vent foc el pit

i els peus

       Mar infinit

***