Por d’envellir: matem el corc amb pura
folia. Por de mi: tot provisori.
Però fem del provisori
la caseta al jardí. Sempre estiguem a
punt
d’incendiar-la. No oblidar-se mai,
quan això passi, de cridar els
bombers.
El sol crema, la vida
sembla que és apta per a suportar
tres-cents seixanta-cinc mals dies de
viatge
sense un mal port. El vent ens ve de
proa.
Caminem aturats, passegem saturats
de veus mol quietes, de foscos secrets,
encenem
bombetes vermelles, i blaves i grogues
que se’ns apaguen; les tornem encendre
com la màgica roda del Parc
d’atraccions,
que volta i que fa posar trist.
Ara fixa’t: pivota el Martell i es
queda
vertical un moment.
I prenem dos
bitllets
per al Graf Zeppelin que ens durà fins
a Tòquio.
Passarem moltes hores de dia i de nit
tremolant abraçats, amb la por de la
por,
que som gent que té pot,
mentre corren frenètiques llums
allà baix i ja el dia s’acaba.
BRINDIS
Són poques les paraules
per a contar la vida.
La mà del temps,
estrenyem-la, però
sense mai retenir-la.
Que els gestos siguin continguts.
Només posar la mà
necessitada amb urgència quieta
sobre l’espatlla un moment.
Llavors l’aigua s’atura.
Joan Vinyoli m’acompanyà
durant les vacacions a LLANARS, vaig llegir-lo, al voral del Ter, de la
Riera de Feitus, davall d’arbres centenaris, a la piscina, ell i jo érem u.
1 comentari:
Aquest any per mi ha estat un festí de Vinyoli. Gràcies, Josep!
Publica un comentari a l'entrada