no demano gran cosa

No demano gran cosa:

poder parlar sense estrafer la veu,

caminar sense crosses,

fer l'amor sense haver de demanar permisos,

escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa:

escriure sense haver d'estrafer la veu,

caminar sense pautes,

parlar sense haver de demanar permisos,

fer l'amor sense crosses.

O bé, si sembla massa:

fer l'amor sense haver d'estrafer la veu,

escriure sense crosses,

caminar sense haver de demanar permisos,

poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa...

Miquel Martí i Pol

Amics us vull contar una vivència ocorreguda ara fa anys. El poeta Miquel Martí  i Pol va venir a Lleida, on jo treballava, el motiu va ser la inauguració d’un Cafè Biblioteca, no recordo el nom, si els fets, varen entrar directes al cor, encara els recordo, com si hi fos present i han passat molt d’anys.

Anava acompanyat, assegut amb una cadira de rodes, el cap tort i un somriure contagiós, varen recitar els seus poemes, els vaig escoltar, sense deixar de mirar-lo, en cavat, vaig estriar dos llibres, un per la meva Juli i l’altre per la Nora Montse, me’ls va signar, pausadament amb un filet de veu, va deixar entreveure ¿per qui son? li vaig dir i molta parsimònia i amb lletra tremola me’ls va dedicar. No va parar de somriure.

A les hores jo era molt valent, han passat els anys . Un deu de maig del 2001 varen diagnosticar-me una Esclerosis Lateral Amiotròfica, coneguda per ELA. Ara soc jo, qui va en cadira de rodes, qui te un filet de veu, qui ha fet 55 caigudes (l’última just fa una estona) la ELA és una lladre silenciosa, sempre està a la guaita a vera que s’emporta del meu cos, “una estimada familiarment acceptada” doncs sempre més anirà em dia i nit, fins a deixar-me com un gelat a ple sol, per sort la meva ELA la que mal convisc, es desenvolupa lentament, però hi és.

Anem el que us volia dir d’en Miquel vaig aprendre a somriure, a fe que procuro sempre somriure, anant pel carrer, costa doncs no sempre pots, però m’esmerço a fer-ho. Avui mateix els avis tertulians de la plaça, n’he trobat un abans per el carrer, en em saludat i m’ha dit “avui si que tens veu” l’altre dia no comprenia ni el que deies, va com va amic. Al cap d’una estona havent preés un cafè, faig cap al banc de la plaça on hi havia quatre avis, en plena conversa, parlaven de bolets, un m’ha preguntat si jo hi havia nat a caçar bolets, no l’he pogut contestar, un filet de veu, prim intel·ligible sortia del meu cansat cos. Arronsant les espatlles l’he contestat. Això si amb els millors dels somriures.

¡No demano gran cosa!

Just fa avui 4.246 dies que convisc amb una ELA

fotos; Canon PowerShot G12 per jrrof