Anna Aguilar-Amat Castillo

Conte en blau (Eutanàsia)
Els ratolins venen a menjar-se el menjar de gos.
Aquest matí n’havia un atrapat a la ratera.
La molla salta i el filferro se’ls clava en el diafragma o els escanya.
Sense sang.
Quan afluixo la trampa el ratolí cau amb pes ínfim.
Els llenço als matolls amb la idea que el xot se’ls menjarà.
Són ratolins petits de camp a qui jo mantindria de bon grat si no es reproduïssin tant.
Aquest matí he agafat la ratera per desfer-me’n del mort, però el ratolí ha començat a bellugar-se i m’he adonat que encara era viu.
L’he tornat a deixar amb rapidesa i angúnia.
Un ésser mort no és res, un ésser agonitzant és massa.
¿Com estalviar-li l’agonia?
Si l’alliberava tampoc no viuria, ferit, i jo no vull que visqui de cap manera (per això poso la ratera).
Eren les vuit del matí i jo tenia pressa.
Havia d’anar a treballar i he pensat que el ratolí moriria aviat.
Que ja me’n desfaria a la nit, quan hagués mort.
Després he vist molta gent. A la feina, i després he vist els fills, i els pares i els amics i el bar-man.
He arribat a casa a les dotze de vespre.
I he posat menjar al gos. I he agafat la ratera. I el ratolí encara era viu.
I l’he tornat a deixar ara amb fàstic per la seva resistència.
Venia contenta perquè he sopat amb Angelina que sempre té vi del bo, però se m’ha girat i he plorat una mica. I mentrestant analitzava la situació:
L’animal devia ser ferit pel musell; el metall botxí l’havia enxampat quan potser ell es retirava. (Per la boca moren els poetes també.)
El seu patiment havia de ser terrible.
Petits excrements eren per arreu, com si s’hagués desplaçat arrossegant la trampa. (O potser és que l’havien vingut a visitar els parents?)
Un dels ratolins que cosien el vestit de Ventafocs per anar el convit del príncep i salvar-la de l’enveja havia sucumbit a la meva ratera.
I jo no podia fer res.
I era com aquell amor que no s’acaba i no em deixava ser lliure.
El teu amor que dibuixava mil formes i que volia romandre ancorat al passat per tal que el dolor fos legitimat en la magnificència de l’absència del plaer que va provocar.
Mor. He resat. Mor. Mor.
I he recordat aquella pel•lícula que es deia Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto, en què Victòria Abril li resava al seu marit torero que era en coma: -mor, mor- quan estava borratxa. I la sogra li pega. Però després la sogra es mata a ella i al seu fill allibera la noia. Gràcies.
I he anat al llit pensant que no en sabia més i que no podia fer res.
Però després, quan ja he escrit aquestes ratlles, tota aquesta història, he apartat els llençols i he baixat en pijama i he anat a cercar la galleda on beu el gos. He entrat amb ella al traster i he llençat la ratera amb el ratolí a dins del cubell.
La ratera era de fusta i surava. (Merda).
Però el cap del ratolí era submergit.
Ara el petit poeta descansaria. El patiment s’acabaria per fi.
Renunciarem, si cal, a la tragèdia literària, i fer-ne una excusa per a tenir el dolor com a bandera o eucaristia. La pèrdua específic. ¿Perquè a la vida, un guariment i un amor nou que podria ser Oh! Més dolorós encara? Oh! Més insignificant, encara?
He pujat les escales i el gos com sempre rere meu demanen amanyacs; i li he tocat la cara i l’he mirat als ulls com em fa ell i l’he promès: -si cal, també ho faré per tu-.
I demano -que faci això algú per mi, pel meu amor ferit que no mor-.
I que retornin a les vides a les roses.

Anna Aguilar-Amat Castillo  Càrrega de color Meteora

fotos: cels blaus núvols blancs Canon PowerShot G12 per jrrof

presses en les meves vacanses en Llanars

(copiada textualment del llibre citat)