els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

dimarts, 24 de març del 2015

vinya seca


Sol baix i trist damunt la vinya seca,
enyorosa del tendre pampolam
que cabria el seu fruit.  
Quanta esperança,
raïm, ahir, abocares als veires
tot tremolós de les mans jovençanes! 
—oh, intensa set des de l'illa remota!—.
Ah! Qui pogués desvetllar la brotada  
i fer reviure el verd, i sentir créixer
i esberlar-se el raïm i fermentar-se
i esdevenir il·lusió que omplís els veires ...

I amb velles  mans donar-la  als  llavis joves!


(del llibre Batecs de paraules de Joana Raspall)



Fa un dia lleig, està núvol, de tant en tant cau una fina plugeta, a casa reclòs llegeixo poesia, del llibre de Joana Raspall “Batec de paraules” que el dia del meu sant varen regalar-me, la poesia de Joana es planera, lleugera i m’entrenen. Tenia fotos de vinya seca, però no les trobo, restant perdudes, entre capetes de les moltes fotos que tinc, m’he servit d’aquest monstre que és Google, n’he escollit tres, on es veu la vinya seca i les cabanes de pedra seca, on han resistit molts i molts d’anys. A la època dels carros, servien per resguard del animal i del home que cuidava la vinya, lluny de casa. El Bagues s’han mantingut conservades i niant moltes. Josep

dilluns, 16 de març del 2015

llibres





Llibres

Llibres, dipòsit de paraules,
llengua apagada, pols de lletra morta.
Cròniques i calfreds,
projectes i memòria.
Tombes silents que esperen
els ulls que, bondadosos
o bé plens de malícia o amb simple indiferència,
facin alçar el cadàver
que porten dins -Llàtzer, surt fora!-.
I llavors, quanta vida i quanta passió,
quanta alegria, quant dolor,
quanta revolta, quanta insistència absurda.
i, a vegades, quant d’avorriment.
Però quanta companyia.
Llibres, llibres, més llibres! 
                               Narcís Comadira




son les primeres fotos de color,
passades a blanc i negra. jrrof


dimarts, 10 de març del 2015

lluís llach


Lluís Llach «País petit» 1980

PAÍS PETIT
El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d’aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a adormir.
mai no està prou segur d’haver-lo vist.



 
    

Catalunya lliure!

dijous, 5 de març del 2015

Màrius Sampere


Ningú més i l’ombra

Només és això. No cal cercar
cap cel, cap déu, cap abisme,
cap explicació. Si et sents,
ets tu.
Si ets tu, ets l’ombra
que t’avança.

dilluns, 2 de març del 2015

cel i mar


RES NO ÉS MESQUÍ 
A Josep Obiols 

Res no és mesquí 
ni cap hora és isarda, 
ni és fosca la ventura de la nit. 
I la rosada és clara 
que el sol surt i s'ullprèn 
i té delit del bany: 
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta. 

Res no és mesquí, 
i tot ric com el vi i la galta colrada. 
I l'onada del mar sempre riu, 
Primavera d'hivern — Primavera d’estiu. 
I tot és Primavera: 
i tota fulla verda eternament. 

Res no és mesquí, 
perquè els dies no passen; 
i no arriba la mort ni si l'heu demanada. 
I si l'heu demanada us dissimula un clot 
perquè per tornar a néixer necessiteu morir. 
I no som mai un plor 
sinó un somriure fi 
que es dispersa com grills de taronja. 

Res no és mesquí 
perquè la cançó canta en cada bri de cosa. 
—Avui demà i ahir 
s'esfullarà una rosa: 
i a la verge més jove li vindrà llet al pit. 

(L'irradiador del port i les gavines) 
* * * 

DÓNA'M LA MÀ 

Dóna'm la mà que anirem per la riba 
ben a la vora del mar 
bategant, 
tindrem la mida de totes les coses 
només en dir-nos que ens seguim amant. 

Les barques llunyes i les de la sorra 
prendran un aire fidel i discret, 
no ens miraran; 
miraran noves rutes 
amb l'esguard lent del copsador distret. 

Dóna'm la mà i arrecera ta galta 
sobre el meu pit, i no temis ningú. 
I les palmeres ens donaran ombra. 
I les gavines sota el sol que lluu 

ens portaran la salabror que amara, 
a l'amor, tota cosa prop del mar: 
i jo, aleshores, besaré ta galta; 
i la besada ens durà el joc d'amar. 

Dóna'm la mà que anirem per la riba 
ben a la vora del mar 
bategant; 
tindrem la mida de totes les coses 
només en dir-nos que ens seguim amant. 

(L'irradiador del port i les gavines) 
* * * 

TORNADA 

Cel i mar 
cel i mar 
i la costa plomosa de Garraf 
el camp i la muntanya com l'abraç de la mar 
—qui deixava Castella no hi voldria tornar 

el garcés Montjuïc 
i el Port gonflat de pals 
atxes de vent —rendits a la ciutat 
qui té una Rambla amb cor 
amb flam 
i amb sang 

un Estadi batent per Camp de Març 
amb llançadors del disc 

mil sagetes al vent que clamen llibertat. 

(Les conspiracions) 

Joan Salvat-Papasseit