No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l'amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.
O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d'estrafer la veu,
caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos,
fer l'amor sense crosses.
O bé, si sembla massa:
fer l'amor sense haver d'estrafer la veu,
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.
O bé, si sembla massa...
Miquel Martí i Pol
Amics us vull contar una vivència ocorreguda
ara fa anys. El poeta Miquel Martí i Pol
va venir a Lleida, on jo treballava, el motiu va ser la inauguració d’un Cafè Biblioteca,
no recordo el nom, si els fets, varen entrar directes al cor, encara els
recordo, com si hi fos present i han passat molt d’anys.
Anava acompanyat, assegut amb una cadira de
rodes, el cap tort i un somriure contagiós, varen recitar els seus poemes, els
vaig escoltar, sense deixar de mirar-lo, en cavat, vaig estriar dos llibres, un
per la meva Juli i l’altre per la Nora Montse, me’ls va signar, pausadament amb
un filet de veu, va deixar entreveure ¿per qui son? li vaig dir i molta parsimònia
i amb lletra tremola me’ls va dedicar. No va parar de somriure.
A les hores jo era molt valent, han passat
els anys . Un deu de maig del 2001 varen diagnosticar-me una Esclerosis Lateral Amiotròfica,
coneguda per ELA. Ara soc jo, qui va
en cadira de rodes, qui te un filet de veu, qui ha fet 55 caigudes (l’última just
fa una estona) la ELA és una lladre silenciosa, sempre està a la guaita a vera
que s’emporta del meu cos, “una estimada familiarment acceptada” doncs sempre
més anirà em dia i nit, fins a deixar-me com un gelat a ple sol, per sort la meva
ELA la que mal convisc, es
desenvolupa lentament, però hi és.
Anem el que us volia dir d’en Miquel vaig
aprendre a somriure, a fe que procuro sempre somriure, anant pel carrer, costa
doncs no sempre pots, però m’esmerço a fer-ho. Avui mateix els avis tertulians
de la plaça, n’he trobat un abans per el carrer, en em saludat i m’ha dit “avui
si que tens veu” l’altre dia no comprenia ni el que deies, va com va amic. Al
cap d’una estona havent preés un cafè, faig cap al banc de la plaça on hi havia
quatre avis, en plena conversa, parlaven de bolets, un m’ha preguntat si jo hi havia
nat a caçar bolets, no l’he pogut contestar, un filet de veu, prim intel·ligible
sortia del meu cansat cos. Arronsant les espatlles l’he contestat. Això si amb
els millors dels somriures.
¡No demano gran cosa!
Just fa avui 4.246 dies que convisc amb una ELA
fotos; Canon PowerShot G12 per jrrof
