els 8 néts

"Viure és envellir" ¡Força! Endavant sempre!

dissabte, 27 de febrer del 2010

i ens ha deixat!!!

I...

I es despullen els arbres,

i se'n va el sol...

i s'amaguen els dies rere la lluna

per por a il·luminar un món que ningú vol veure

i les estrelles s'apaguen

lentament, molt lentament.

I l'aire s'acaba,

i l'aire m'ofega.

I tot és massa dur per obrir els ulls

i vull tancar-los i no mirar

per no sentir tant de mal.

º•._.LLÀGRIMA DE LLUNA._.•º

En el record d’una elàtica, bona persona, que ens ha deixat aquesta setmana, allà on siguis una abraçada per tu…Josep

dilluns, 22 de febrer del 2010

Can Noguera

Can Noguera La Garriga (Barcelona)

la vegetació plena de vida

Un lledoner centenari

Antigua segadora
Canon EOS 400D 22/02/2010 hora 12:55 por jrrof

Fotos fetes en el meu passeig d’aquest mati. Josep

dilluns, 8 de febrer del 2010

lo mariner


clikeu a sobre l'imatge

i jo pobreta de mi,

de sargil negre.

L’una és casada amb un duc,

l’altra és princesa

i jo pobreta de mi,

só marinera.-

-No sou marinera, no,

que en sereu la reina,

que jo só lo fill del rei

de l’Anglaterra.

Glossa

Aquesta cançó titulada “Lo mariner”, és una de les més populars del cançoner català. Alhora és coneguda amb variants a molts d’altres països europeus (Suècia, Escòcia, Itàlia...). s’hi narra l’història d’una donzella que, en faltar-li seda per a brodar, puja a cercar-la dalt d’una nau i el mariner que la mena se l’endú mar endins, enamorat. Ella es queixa de la seva desgràcia d’esdevenir marinera i de com les seves dues germanes grans han fet fortuna. A la fi, resulta que el mariner és un príncep, fill del rei d’Anglaterra.

Forma

La cançó alterna versos de set i quatre síl·labes. Té dos moments narratius, encapçalats pel vers inicial un, i l’altre per “La donzella entra a la nau...”, completats per dos fragments dialogats entre el mariner i la donzella.

Pràctica lectora

Tria els versos que poden documentar que la història que s’explica no és actual.

Pràctica d’audició

Podeu escoltar aquesta cançó popular de la mà de Marina Rossell, Si voleu escoltar (1977). GBS 40-82079.

Continuando con copiados: mi ejercicio a pluma de puño en letra. Josep Rof i Rof

divendres, 5 de febrer del 2010

pablo neruda

Canon EOS 400D 03/11/2009 El Passeig (La Garriga) per jrrof

PUEDO escribir los versos más tristes esta noche.

Escribir, por ejemplo: " La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos".

El viento de la noche gira en el cielo y canta.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Yo la quise, y a veces ella también me quiso.

En las noches como ésta la tuve entre mis brazos.
La besé tantas veces bajo el cielo infinito.

Ella me quiso, a veces yo también la quería.
Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.

Oír la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como pasto el rocío.

Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.
La noche está estrellada y ella no está conmigo.

Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.
Mi alma no se contenta con haberla perdido.

Como para acercarla mi mirada la busca.
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.

De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.

Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos,
mi alma no se contenta con haberla perdido.

Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,
y éstos sean los últimos versos que yo le escribo.

Pablo Neruda